Avui a classe m'ha entrat molt mono de blanc... Sona estrany, no? Ho se, però és que és així.
M'han entrat moltes ganes de blanc, però no del de samarretes interiors (d'aquest n'he tingut suficient), sinó d'un blanc de lli... finet, lleuger, que deixi passar la llum; que la deixi passar i la intensifiqui. Un blanc d'estiu i sol, i calor, i pell morena, i cels clars.
I el cap se'm en ha anat un carrer més avall, i m'he volgut comprar un vestit blanc de tirants, i una samarreta blanca fiiiiina, i ample, i fresqueta de màniga curta, i uns pantalons a joc.
I després sortir al carrer somrient i respirar fons, i caminar sense rumb però amb pas decidit, mentre la gent amb abrics gruixuts i foscos em mira alucinada al passar. Estaria bé poder anar descalça també...
Bah, bah, bah, deliris provocats per John Keats, suposo.
Al acabar la classe ja tornava a estar encantada amb el meu negre, que no es dolent tot i les convencions arbitraries: El negre em calma, em fa sentir a gust, segura. Tot i aquests moments traidors, jo no canvio el meu negre
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
No creo ke se trate de cambiar... sino de combinarlos bien ^^ ... Yo si ke me visto de colorines colorines!... y auqnue a veces vaya toda de negro... siempre uso un color ke rompa toda esa dureza que, para mi, el negro representa...
Colorines y pinchos... como molo!!
Un Besito Olatz Olatz! Nos vemos mañana ^^
KrN
Publica un comentari a l'entrada