Reflexions "musicals"

Fa uns dies, buscant la lletra de certa cançó daurada, vaig trobar un text escrit per a la classe de Ha. de la música. Mare meva, com trobo a faltar aquelles classes. Quatre gats tirats a les butaques, les llums apagades, i un bon rollo que només aquella aula proporcionava.
I no és només això el que trobo a faltar. M'encantava que el Toni em proporciones excuses per haver de posar per escrit coses que ja m'havia plantejat moltes vegades, però que sempre quedaven en pensaments recurrents que de tant en tant apareixien al meu cap.
Una d'aquestes excuses va ser el famós (per a tots els estudiants de batxillerat de l'Alzina XD) treball sobre la mort, i d'aquí és d'on he tret el text que poso una mica més avall.
Tot i que ara tornaria a redactar-lo sencer donant-li un gir bastant gran a l'estil, la veritat es que el contingut seguiria sent basicament el mateix... així que prefereixo deixar-lo tal qual em va sortir fa poc més de dos anys...



Què és la mort?
És una pregunta realment difícil de contestar i diria que ningú ho pot fer amb la total seguretat de no equivocar-se.
No crec que jo pugui contestar-la correctament, però puc intentar explicar quines idees en tinc i què en penso.
Crec que a la mort en sí no se li ha de tenir por, en tot cas respecte, però no por, ja que és inevitable i d'alguna manera és un simple pas d'un estat a un altre. El que sí que crec que pot fer por (almenys a mi me'n fa) són les circumstancies en les que es presenta (el moment, la causa, el lloc...). Podríem dir que el que m'espanta és la manera en la que arriba.
Per un altre costat, no m'agrada pensar que després de la mort no hi ha res. Em sembla trist i una mica decepcionant: viure tota una vida per acabar igual que estàvem al principi, abans de començar, fa que tot sembli una mica carent de sentit. I encara que potser aquesta teoria és la més raonable, no te perquè ser certa ja que no hi ha proves que ho demostrin. De totes maneres, posem per cas que després de la mort seguim “conscients” d'alguna manera, això tampoc em fa sentir molt bé, ja que suposaria haver de ser “etern”, crec jo, i la veritat es que no es una perspectiva molt agradable, com a mínim des del meu punt de vista.
En conclusió, cap de les opcions que se'm acudeixen hem convenç, i com no tinc manera d'averiguar la veritat, prefereixo no creure res en concret i ja descobriré que s'amaga darrere la mort (si es que hi ha alguna cosa) quan arribi el moment.



No se què pensa la majoria de la gent sobre aquest tema (no es del que s'acostuma a parlar als ascensors) però jo trobo que és interessant, així que aquí deixo el meu punt de vista... i si algú vol aportar la seva... doncs ben rebuda serà =]