G.

Fa poc hi vaig somiar. El trobava tirat a qualsevol lloc i me'l posava, com si mai hagués deixat d'estar allà. Es curiós lo fort que m'ha agafat per una cosa així, una mica ridícul i tot. I es que em segueixo portant la ma al coll cada vegada que en parlo, i la gent se'm queda mirant amb cara rara mentre jo tanco la ma atrapant ben fort el no res. Però deu ser que de tant en tant per mi hi segueix sent, i hi seguirà. M'hi identificava i em feia creure una una mica més en la màgia cada vegada que les fades s'amagaven, em recordava que hi ha algo, (digues-li destí, maktub, o cúmul sospitós de casualitats) algo gran que fa que tot aquest putu caos tingui una mica més de sentit.

I dirás, “tot això, fa un collar de 8 euros que vas trobar per pura casualitat en una botigueta de xorrades un dia d'excursió?”
Doncs sí... però es que, cada cosa te el valor que nosaltres volguem donar-hi... no?

Essència

La princesa de les fades es fa la dura. La princesa de les fades no nota pèsols sota el matalàs. La princesa de les fades no canta per als ocellets del jardí. La princesa de les fades no sospira constantment. La princesa de les fades no veu el món de color de rosa. La princesa de les fades te mal caràcter, però segueix (i seguirà) sent la princesa de les fades.



.

Miradas al Mundo

Miradas al Mundo són el meu tiet preferit i la meva tieta confident. Miradas al mundo sóc jo i la polsera de Sierra Leona que porto últimament al canell. Miradas al mundo es valor per fer tu mateix el que no has de deixar en altres mans. Miradas al mundo són el Miguel i el Marcos (que a aquestes alçades ja no necessiten presentació) i també són l'Andrea i l'Adrián (els meus petits cosins segons). Miradas al mundo són les histories que fan que admiri als meus tiets com a ningú. Miradas al mundo és consciencia, il·lusió i ganes, somnis a realitzar, utopies per desmuntar... i potser, una mica més d'esperança per al ésser humá.

http://miradasalmundo-experiencias.blogspot.com/

http://www.miradasalmundo.org/index.html

http://www.miradasalmundo.org/quienes.html

vomitar

A vegades tinc ganes de vomitar sensacions (literalment); de buidar-me per dintre i netejar totes les mentides amargues que se'm han quedat travessades; tinc ganes de deixar de descobrir noves fàbriques de fel dins meu quan menys ho espero, i impedir que el meu estomac es converteixi en un nus gegant tot ell.
Tinc ganes de tenir (més) control sobre mi mateixa d'una puta vegada.





Tinc ganes de deixar de tenir ganes de seguir les destructives histories interminables.

La (gran) Fuga

Oh. My. God! *_____*


I ara tinc la sensació de que ho he somiat tot ^^u
El trobar la entrada per pura sort i no quedar-nos esperant a l'altre costat com unes tontes.
Que mentre fèiem cua vinguessin Ells a preguntar per on podien sortit de marxa ahir a la nit XD
Tenir només una persona entre nosaltres i l'escenari. Estar allà, allà, que semblava que els podia tocar (ejem, ejem, i em semblava bé!)
Veure con els hi enganxaven la xuleta de les cançons al terra XD
I després, Gladiator! =o Sortiran amb armadura? Ens representaran una naumàquia? No siusplau! que moriríem ofegats! Bueno, que facin el que vulguin, però que surtin jaaaa!
Per fi. Los molinos, En vela, Jaleo, Majareta, Trampas al Sol, Miguel (me alegro de que se escuchara! ;p), Sueños de papel, Capital Federal, Hasta nunca, Malos pensamientos...
Quan el Rulo es va quedar sol a l'escenari amb el piano, el sentiment que que li va posar a aquella cançó... pf... Què estúpida deuria ser aquella noia de... Mataró, era?
Flípate, quien te ha visto i quien te ve...
En algun moment indeterminat van començar a cantar “la única puta canción de amor que tiene La Fuga” i just després de que acabes La balada del despertador, casi sense tems per reacciónar... hace tiempo, prometi escribirte una canción, como siempre, mal i tarde la tienes aquí... I contra tot pronostic no vaig plorar. Ni una mica. Però brrr... Em sembla que el Rulo va estar més a punt de plorar que jo, i això també mola. Veure'l allà assegut, escoltant com tot el public li fa els cors, just amb aquesta cançó. Només per aquells 6 minuts ja em va valdre la pena el concert.
Després de tan sentimentalisme vem tornar al “descontrol” (i a un dels moments més surrealistes del concert) No recordo ni amb quina cançó va ser, però el bo del Rulo va baixar de l'escenari per deixar cantar a la gent. Jo al·lucinava, però encara vaig flipar més quan vaig veure que es para davant nostre, posa un peu sobre la tanca i casi se'ns tira a sobre. La ma esquerra ben agafada a la seva cuixa, i amb la dreta aguantant-lo fort del braç. Oh. o*__*o
Les 12, i van marxar, pf... no t'ho creus ni tu! Als dos minuts tornaven a entrar cantant “ Solo son las 12, dónde coño vais, solo son las 12, dónde coño vais lelelelelele” i “ Esto es Barna, aquí se toca más, esto es Barna, aquí se toca más” XD Jajajaja
Mai avia gaudit tan els visos! I crec que mai havien sigut tan llargs. Per exemple Heroina, no pensava pas que la toquesin, i va ser genial.
Al sentir els primer acords de P'aquí p'allá, s'aviem que s'acabava (ja no hi havia més xuletes enganxades al terra ^^u) però tot i així la vem disfrutar al màxim... Serpentines, aplaudiments i... puf, ja s'havia acabat...

Però una cosa està clara, esto no es un Hasta nunca, si no un hasta pronto, porque esto se va a repetir, oh, por supuesto que sí! =]

Rona

Me siento mal por todos esos que se han asomado alguna vez en mi cabeza y al final, por A o por B, se han quedado sin historia. Así que como mínimo los voy a presentar, para que no queden en mi caótica mente y se acaben perdiendo para siempre.




La primera invitada a ser presentada al mundo es Rona.

Rona es dura. Cuenta con 16 inviernos aunque a veces tiene respuestas más propias de alguien de 40. Rona lleva el pelo corto y alborotado, aunque sus patillas largas son la prueba de que tiene unos preciosos rizos negros. Nunca la verás lejos de su chupa desgastada a más no poder, pero por lo demás no gasta más de 3 segundos diarios en elegir ropa, “¿pa' qué?”. Rona corre. Mucho. Y gasta el doble de energía de la que su delgaducho cuerpo parece que pueda albergar. Ella se sabe cuidar solita, y no necesita para nada a esa madre casi ausente de visitas mensuales. Su único punto débil es el pequeño Miguel, su “hermano de destino”, y solo con él se quita su pesada armadura de chica dura. Tan es así, que Miguel es el único que conoce el secreto más escondido de Rona: su verdadero nombre.

En fin

Me da miedo cuando me da pereza escribir,
y más miedo me da no encontrar refugio en los libros ...

Vaya timo de proyecto de filóloga.
En fin.