records perduts tan estúpidament...

*

carrerons

Sabeu què els hi falta als carrers de Barcelona?
Aquells carrerons foscos sense sortida que apareixen a les pelis americanes. Aquells que serveixen per deixar les escombraries de les botigues i restaurants, i que tenen reixes enganxades a les parets (cosa que així d'entrada sembla una mica estúpida, però que suposo que tindrà sentit...) Són aquell estil de carrerons on els de Navy troben cadàvers o on s'esfuma l'ultim protagonista de Sin Rastro. Però bah, això només són series catastrofistes amb guionistes pertorbats. A més, aquests carrerons també són escenari de moments màgics... o no recordeu aquella mítica imatge d'Spiderman?
Total, que aquells carrerons serien molt útils per sortir per la porta del darrere (perquè amb aquests carrerons hi hauria portes de darrere) i seure sobre una caixa buida de cervesa i tapar-te els ulls amb les mans (com diu la Amaya en aquella cançó) i pensar, o imaginar, o plorar, o riure o cridar o filosofar o recordar o simplement mirar la reixa de la paret del davant en silenci. A soles.



Novembre '08

i que tremolin les parets...

Ya no tengo miedo. Me lo he sacudido, como los perros con el agua al acabar el baño. Me estaré volviendo un poco mala?... No creo, eso ya lo intenté, y me cuesta demasiado. Más que mala, será que me estoy endureciendo. O que cada día soy más práctica y menos sentimental. ¡O qué se yo! Y en el fondo, da igual. La cosa es que he llegado a la conclusión de que si te duele, es porque te dejas doler; si te lían, es porque te dejas liar... y así taaantas cosas... ¿Y de quién depende controlar eso sino de uno mismo? Yo teniendo tanto poder en las manos... ¡y sin darme cuenta! Pues a partir de ahora lo voy a utilizar. Dicen que si pica cura, pero si no hay daño, nada habrá para curar, así que me ahorro el picor. Toma ya.
Que por muy fuerte que me haya podido dar con el suelo, ahora he descubierto que con rodilleras y una taladradora, hasta al duro pavimento, le puedo ganar...

viento

Que me dejo liar, y eso no puede ser... que cada vez que me visita una ráfaga de viento, venga de donde venga, mi veleta se vuelve loca de girar, y las ramas del pobre arbolito quedan desnudas...
No sé escribir canciones, se me fue la ambición con el tiempo del reloj roto... mis pies no están en el suelo... pero no sé donde andarán.
Y el viento derriba todo lo que quedaba de ayer, mejor, con esta canción tengo recuerdos de sobra. Que se los lleve, que se los lleve el viento!

Qué tonta...

G.

Fa poc hi vaig somiar. El trobava tirat a qualsevol lloc i me'l posava, com si mai hagués deixat d'estar allà. Es curiós lo fort que m'ha agafat per una cosa així, una mica ridícul i tot. I es que em segueixo portant la ma al coll cada vegada que en parlo, i la gent se'm queda mirant amb cara rara mentre jo tanco la ma atrapant ben fort el no res. Però deu ser que de tant en tant per mi hi segueix sent, i hi seguirà. M'hi identificava i em feia creure una una mica més en la màgia cada vegada que les fades s'amagaven, em recordava que hi ha algo, (digues-li destí, maktub, o cúmul sospitós de casualitats) algo gran que fa que tot aquest putu caos tingui una mica més de sentit.

I dirás, “tot això, fa un collar de 8 euros que vas trobar per pura casualitat en una botigueta de xorrades un dia d'excursió?”
Doncs sí... però es que, cada cosa te el valor que nosaltres volguem donar-hi... no?

Essència

La princesa de les fades es fa la dura. La princesa de les fades no nota pèsols sota el matalàs. La princesa de les fades no canta per als ocellets del jardí. La princesa de les fades no sospira constantment. La princesa de les fades no veu el món de color de rosa. La princesa de les fades te mal caràcter, però segueix (i seguirà) sent la princesa de les fades.



.

Miradas al Mundo

Miradas al Mundo són el meu tiet preferit i la meva tieta confident. Miradas al mundo sóc jo i la polsera de Sierra Leona que porto últimament al canell. Miradas al mundo es valor per fer tu mateix el que no has de deixar en altres mans. Miradas al mundo són el Miguel i el Marcos (que a aquestes alçades ja no necessiten presentació) i també són l'Andrea i l'Adrián (els meus petits cosins segons). Miradas al mundo són les histories que fan que admiri als meus tiets com a ningú. Miradas al mundo és consciencia, il·lusió i ganes, somnis a realitzar, utopies per desmuntar... i potser, una mica més d'esperança per al ésser humá.

http://miradasalmundo-experiencias.blogspot.com/

http://www.miradasalmundo.org/index.html

http://www.miradasalmundo.org/quienes.html