dimecres, 6 de gener del 2010

Desahogo

No se com fer-m'ho, i com ho odio. Joder.


Escric això aquí perquè se que el més provable és que ja ningú hi passi, però tot i així tinc l'auto-excusa que no és un lloc inaccessible, com la carpeta “OpenOffice” del meu ordinador...
No podria escriure això al fotolog, igual que no he posat mai certes fotos amb certes persones o mai he escrit explícitament i literal el que sentia respecte a certs aspectes de la meva vida... és massa personal i directe. Això no vol dir que ho senti menys o que me'n avergonyeixi! Simplement, hi ha coses que m'agrada guardar-les una mica, que només les sentin (o llegeixin, en la majoria d'ocasions) les persones implicades, convertint-les així en més íntimes i especials...

Per un altre costat... tenim el tema de sempre. El que mai deixa d'amargar-me... I és que sembla que la meva capacitat de raciocini es posa d'acord amb les meves cordes vocals per posar-se en vaga en els moments més inoportuns i fastidiar-me tant com poden. I joder, quina ràbia fa tot plegat...! perquè realment, en aquells moments em queden tantes coses per dir... coses que ara mateix em moro per deixar anar, però, oh, mira tu per on, ara no serveixen de res perquè no hi ha ningú per escoltar-les...
En fi, com a mínim les escriuré. Això sí, aquest tros que segueix sí que es quedarà a la carpeta d'OpenOffice, al menys fins que recuperi certa llibreta verda que ara trobo a faltar...