Part 1 d'un nou principi

Limpiar el historial. 
Todo.
Limpiar ahora.

Sembla que això és el que ha fet el meu cap amb tots els meus embrions de text els tres últims anys.
Hi penso de tant en tant, en això. Sobretot quan trobo per casualitat algún d'aquells texts genuins que ja no neixen. I sempre em pregunto què ha passat pel camí per acabar així. 
Aquest cop el detonant ha vingut de la ma de Random House i el seu "Un día sin escribir es un día perdido" (gràcies pels regals i per les expectatives frustrades). Això m'ha portat al meu antic (aquest) blog, i crec que aquí he trobat la resposta: He crescut. I amb això no vull dir que hagi madurat, si no que m'he tornat adulta. Buf, no del tot, espero. 
Com puc passar prou temps escoltant el que sento i posant-ho en ordre per poder escriure el que sigui si tota la energia i el temps que abans dedicaba a això ara el dedico a treballar o a pensar en factures o en que he d'anar a comprar si no vull morir de gana, o si tinc prous diners per pagar les classes de conduir aquest mes...





***

Un dia sin esribir es un dia perdido.





Primer pas fet.

summer afternoon

summer afternoon by gort on polyvore.com

The invention of light - Fine art landscape photograph - Sun Flare in...
$30 - etsy.com

Mika m'ha portat records...

This is the way you left me, I'm not pretending...












***

vacío

Hace frío... estoy lejos de casa. Hace tiempo que estoy sentado sobre esta piedra.
Yo me pregunto: ¿para qué sirven las guerras?

...








*

Desahogo

No se com fer-m'ho, i com ho odio. Joder.


Escric això aquí perquè se que el més provable és que ja ningú hi passi, però tot i així tinc l'auto-excusa que no és un lloc inaccessible, com la carpeta “OpenOffice” del meu ordinador...
No podria escriure això al fotolog, igual que no he posat mai certes fotos amb certes persones o mai he escrit explícitament i literal el que sentia respecte a certs aspectes de la meva vida... és massa personal i directe. Això no vol dir que ho senti menys o que me'n avergonyeixi! Simplement, hi ha coses que m'agrada guardar-les una mica, que només les sentin (o llegeixin, en la majoria d'ocasions) les persones implicades, convertint-les així en més íntimes i especials...

Per un altre costat... tenim el tema de sempre. El que mai deixa d'amargar-me... I és que sembla que la meva capacitat de raciocini es posa d'acord amb les meves cordes vocals per posar-se en vaga en els moments més inoportuns i fastidiar-me tant com poden. I joder, quina ràbia fa tot plegat...! perquè realment, en aquells moments em queden tantes coses per dir... coses que ara mateix em moro per deixar anar, però, oh, mira tu per on, ara no serveixen de res perquè no hi ha ningú per escoltar-les...
En fi, com a mínim les escriuré. Això sí, aquest tros que segueix sí que es quedarà a la carpeta d'OpenOffice, al menys fins que recuperi certa llibreta verda que ara trobo a faltar...

¿amanecer?

"Nadie me dió nunca un trofeo por leer libros y después de 18 años de mediocroidad, estaba más que acostumbrada a ser una medianía. Me di cuenta en ese momento de que hacía mucho tiempo que me había resignado a no brillar jamás en nada. Hacía lo mejor que podía con lo que tenía, pero sín terminar de encajar del todo en mi propio mundo"


Amanecer. Stephenie Meyer, 2008 (p. 574- 575) *









¿Quién me ha leido la mente y después se ha chivado?